JOSEP MARIA VILÀ SALINER

Josep Maria Vilà Saliner (L'Armentera, (Alt Empordà), 2 de novembre, 1889 – L'Escala, 1 de març, 1969), va ser un músic i compositor de sardanes.

Era fill de Salvi Vilà Puig, carter, i de Catalina Saliner Oliveras. Es va casar amb Maria Àngela Comas Fornés de l'Escala i el matrimoni va tenir quatre fills,Jaume, Anna, Josep Maria, i Maria Assumpció, dels quals dos seguiren les passes musicals paternes. Es va iniciar en la música amb el mestre Joan Duran Deulofeu, de l'Armentera, solfeig amb Josep Vicens, conegut amb el sobrenom de Xaxu, per finalment aprofundir en l'estudi de trompeta a Torroella de Montgrí. Es va establir a l'Escala i va esdevenir membre fundador de la cobla La Principal de l'Escala (1906), on tocava la trompeta. Des dels inicis va compaginar l’ofici de músic amb el de sabater i, més endavant, amb el d'ensenyant. L'any 1911 va haver de complir amb el servei militar a Ceuta, circumstància que va aprofitar per formar part de la Secció de Música del Regimiento de Infantería Serrallo del 69, període en el qual va compondre un vals per a orquestra Recordo a Catalunya (1912), i es dedicà a copiar instrumentacions i realitzar arranjaments de reconeguts músics per poder interpretar a la tornada amb la formació escalenca.

De nou a la vila marinera, va ingressar a la cobla La Principal de l'Escala fins a arribar la seva dissolució, el 1929. Aquest mateix any, juntament amb altres companys, fundà la cobla "Emporitana" de Verges. Després de la guerra civil, la cobla La Principal de l'Escala es torna a constituir i entra a formar-ne part com a trompeta fins al 1957, any en què té lloc la segona dissolució. Va compondre trenta-una sardanes, les més conegudes són Aromes del Queralt (1944), i Pirineu (1945).

Són de la seva autoria també els títols:

Lluny de ma terra (1913),
Posta de tardor (1932),
Hivern (1932),
Retorn a la llar (1933),
Flor que neix (1933),
Idil·li festiu (1933),
La Font de l'amor (1933),
Dolç record (1934),
Donzella enamorada (1934),
Riallera (1934),
Els dos enamorats (1934),
Somni d'amor(1935),
La festa del poble (1935),
Anem a la festa (1935),
Anita (1935),
L'aplec de Sant Martí (1936),
La Font d'en Carbó (1936),
La pubilla catalana (1936),
Gentil primavera (1940),
És ella! (1941),
Ja sóc aquí (1946),
Maria Teresa (1943),
Assumpció (1946),
Branca florida (1947),
Cant a l'Empordà (1950),
Cançó llunyana (1951).

SRI LANKA

Sri Lanka és un estat asiàtic de tradició mil·lenària famós per ser un puntal de saviesa en l'antiguitat i per ser avui un dels països més densament poblats. Abans del 1972 era conegut amb el nom de Ceilan. És un país insular situat al sud-est de l'Índia i banyat per les aigües de l'oceà Índic. Originalment conegut com a Heladiva, està habitat per més de vint milions de persones. L'illa va ser coneguda en l'antiguitat com Lanka, Lankadvīpa, Simoundou, Taprobane, Serendib i Selan. Va ser denominada popularment com l'«illa dels mil noms». Durant la seva colonització, l'illa va prendre el nom, en anglès, de Ceylon, que es va continuar utilitzant posteriorment. La seva particular forma i la seva proximitat a l'Índia van fer que l'anomenessin la «Llàgrima de l'Índia».

Per la seva ubicació en el camí de les principals rutes marítimes, Sri Lanka és un vincle naval estratègic entre l'Àsia occidental i el sud-est asiàtic, i ha estat un centre de la religió i la cultura budista de l'antiguitat. Avui en dia és un país multireligiós i multiètnic, en el qual gairebé un terç de la població és seguidor de religions diferents del budisme, especialment l'hinduisme, el cristianisme i l'islam. La comunitat singalesa és majoria. Els tàmils, que es concentren al nord i a l'est de l'illa, constitueixen la minoria ètnica més important. Altres comunitats inclouen els musulmans àrabs, malais i els burghers.

Famosa per la producció i exportació de te, el cafè, el cautxú i el coco, Sri Lanka compta amb una progressiva i moderna economia industrial i el més alt ingrés per càpita a l'Àsia meridional. La bellesa natural de Sri Lanka pels seus boscos tropicals, les seves platges i el seu paisatge, així com el seu ric patrimoni cultural, converteixen l'illa en una destinació turística de fama mundial.

Després de més de dos mil anys de regnes i governs locals, parts de Sri Lanka van ser colonitzades per Portugal i els Països Baixos a partir del segle XVI, abans que el control de tot el país fos cedit a l'Imperi britànic el 1815. Durant la Segona Guerra Mundial, Sri Lanka va ser una base important per a les forces aliades en la lluita contra l'Imperi japonès. Un moviment polític nacionalista va sorgir al país a principis del segle XX per tal d'obtenir la independència política, que va ser finalment acordada amb els britànics després de les negociacions de pau el 1948.

La història de Sri Lanka ha estat marcada durant més de dues dècades per un conflicte ètnic entre el govern nacional i el moviment insurgent Tigres d'Alliberament de l'Eelam Tamil (Liberation Tigers of Tamil Eelam o LTTE en anglès). A principi del 2002 els dos bàndols en conflicte van acordar un alto el foc, el qual va ser trencat en reiterades oportunitats per ambdues parts. A principi del 2009 el govern nacional va iniciar una ofensiva contra els Tigres que va durar diversos mesos i va resultar en l'aniquilació de la guerrilla i la mort dels seus alts comandaments, però amb un altíssim cost de vides civils.

TEMPLE DE LA SAGRADA FAMILIA

El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut habitualment com la Sagrada Família, és una basílica catòlica situada a la ciutat de Barcelona. És un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. Obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample de la ciutat.

La Sagrada Família és una mostra de la plenitud artística de Gaudí: hi va treballar durant la major part de la seva carrera professional, però, especialment, en els darrers anys, quan va arribar a la culminació del seu estil naturalista, amb una síntesi de totes les solucions i estils provats fins aleshores. Gaudí va aconseguir una perfecta harmonia en la interrelació entre els elements estructurals i els ornamentals, de tal manera que totes les arts s'integraven en un conjunt estructurat i lògic.

Des del 1915 Gaudí va dedicar-se d'una manera gairebé exclusiva a la Sagrada Família, obra que significa la síntesi de tota la seva evolució arquitectònica, ja que hi va aplicar totes les seves troballes experimentades anteriorment a la cripta de la Colònia Güell. Després de la realització de la cripta i l'absis, encara en estil neogòtic, Gaudí va concebre la resta del temple en un estil orgànic, amb imitació de les formes de la natura, on hi abunden les formes geomètriques reglades. L'interior sembla un bosc, amb un conjunt de columnes arborescents inclinades, de forma helicoïdal, amb la qual cosa es crea una estructura alhora simple i resistent. En vida d'Antoni Gaudí (1852-1926) només es van completar la cripta, l'absis i, parcialment, la façana del Naixement, de la qual només va veure'n conclosa la torre de Sant Bernabé.

En aquest temple, l'arquitecte va concebre una minuciosa simbologia dintre d'un poema místic amb grans audàcies constructives formals, com en la seva forma de concebre l'estructura amb l'arc parabòlic, també anomenat funicular de forces, combinant el tractament escultòric naturalista amb l'abstracció de les torres.

És el monument més visitat d'Espanya, per davant de l'Alhambra o el Museu del Prado, amb 3,7 milions de visitants l'any 2015. L'obra realitzada per Gaudí, és a dir, la cripta, l'absis i la façana del Naixement, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005.

HALLOWEEN

Amb l'arribada del cristianisme s'establí el primer dia de novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d'octubre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: "vigília de Tots Sants", ja que hallow és un mot que en anglès antic significa "sant" o "sagrat" i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic hailagaz), d'on va sortir la paraula Halloween.

DÍA DE TOTS SANTS

Tots Sants (de l'expressió llatina: Omnia Sanctorum) és una festa tradicional catòlica dedicada al record dels avantpassats que se celebra el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa que se celebra l'endemà, la del Dia dels Morts o Dia dels Difunts, el 2 de novembre. En alguns indrets, també hi resta la tradició de fer representacions teatrals. La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts, també és moment en què es mengen les castanyes i els panellets i el 2 de novembre, els morts visiten els vius, també es fan les representacions teatrals. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. A Espanya, França i Portugal, entre molts altres països de la mateixa tradició, és un dia festiu. Per Tots Sants s'acosta el fred i els dies s’escurcen com més va més; i la natura, després de l’estiu, entra en una època de mort aparent. Per tot això, no és estrany que des de l’antiguitat moltes cultures instituïssin el dia de record dels morts entorn d’aquestes dates.Tots Sants deriva, en concret, d'una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts. Per als pobles celtes, l'any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l'època de primavera i d'estiu en el qual el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l'hivern en els quals els dies s'escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s'apropia d'una gran part del dia.

Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, és a dir, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d'obscuritat i això possibilitava que les portes de l'altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. Les festes Samain també coincidien en una època de l'any en què els camps i les terres semblen igual d'esmorteïdes que el mateix món dels difunts. Ha passat el temps de collita i de la verema, aquesta és època de sembra i els camps se submergeixen en un estat latent fins que, amb la primavera, següent tot torni de nou a la vida.

OTOÑO

El otoño1​ es una de las cuatro estaciones del año y una de las dos de la zona intertropical. Sigue al verano y precede al invierno. Astronómicamente, comienza con el equinoccio de otoño (alrededor del 22 de septiembre en el hemisferio norte2​ y del 21 de marzo en el hemisferio sur2​) y termina con el solsticio de invierno (alrededor del 21 de diciembre en el hemisferio norte y del 21 de junio en el hemisferio sur).3​

Sin embargo, habitualmente se conoce como otoño el período que comprende los meses de septiembre, octubre y noviembre en el hemisferio norte1​ y marzo, abril y mayo en el hemisferio sur.

En el Siglo XXI, los cambios en las condiciones climáticas y atmosféricas causados por el calentamiento global han generado alteraciones en los cambios estacionarios, incluido el tránsito del verano al otoño. En el Perú, por ejemplo, la sensación térmica otoñal (que no debe confundirse con el comienzo del otoño astronómico) en el año 2019 inició el 2 de mayo en horas de la tarde4​.

SEMANA SANTA EN GUATEMALA

Guatemala es un fenómeno de carácter sociocultural y turístico de gran importancia en la ciudad. No hay un órgano centralizado encargado de la regulación del conjunto de procesiones de la Semana Santa que controle los horarios de paso por las calles de la ciudad.

Los cortejos procesionales de la Semana Santa, transforman la ciudad durante ese periodo y son el resultado de la evolución durante siglos de las formas, modos y maneras de las hermandades, las cuales cuentan entre sus miembros a personas de todas las clases sociales. En la evolución de estas corporaciones han influido múltiples factores, tanto religiosos como artísticos, sociales e históricos.

Las procesiones en Guatemala son caracterizadas por las alfombras de aserrín colorido que adornan las calles en donde son llevadas en hombros por períodos de hasta dieciocho horas de duración. Los cortejos van acompañados durante todo el recorrido por Bandas Sinfónicas que interpretan marchas fúnebres o festivas compuestas por artistas nacionales en su mayoría e internacionales destacando obras españolas e italianas. La procesión con el anda más grande del mundo pertenece a la Iglesia de Nuestra Señora de los Remedios - El Calvario. Midiendo entre 25 y 27 metros de largo. Cada Viernes Santo lleva a la imagen del Cristo Yacente, cargado por ciento cuarenta personas cada cuadra.

El período litúrgico es inaugurado en la tarde del miércoles de ceniza con el cortejo de Jesús de la Justicia del Templo de Nuestra señora de los Remedios el Calvario , en un vía crucis penitencial. La primera gran procesión sale al siguiente día —el primer jueves de Cuaresma— con la procesión del «Silencio», organizada por el Santuario Arquidiocesano al Señor San José, cuya imagen central es la de «Jesús de los Milagros»; desde esa fecha hasta el Domingo de Resurrección las procesiones recorren las calles del Centro Histórico.